La probable aventura dels tres homes de lletres #

Quan els nòmades van arribar a El Lola ja no els quedaven cançons, i la qüestió de robar la capsa daurada va aparèixer en tota la seva magnitud. Per una banda, eren molts els qui l’havien cercat: contenia uns poemes d’un valor prodigiós (com bé saben els etíops), i de la dissort de què van ser objectes encara se’n parla a Aràbia. Per l’altra, la nit es fa molt llarga quan no queden cançons noves per compartir a la vora del foc.

La tribu de Heth discutia sobre aquests temes un vespre a les planes que s’obrien sota el cim del Mluna. Les seves terres ancestrals les sovintejaven els rodamons en l’antigor, però ara no hi havia cançons noves i als savis dels nòmades els inquietava; en canvi, impertorbable tant pels afers dels homes com per la nit que ja amagava les planes, el cim del Mluna restava serè en la resplendor crepuscular tot observant la Terra Dubtosa. I fou allà, en la plana al costat conegut del Mluna, mentre l’estel vespertí despuntava i les flames de la foguera alçaven un plomall solitari, orfes de cançons, que els nòmades van idear a correcuita aquella aventura que després el món anomenaria La Recerca de la Capsa Daurada.

Els savis dels nòmades no haurien pogut prendre una decisió més prudent que proposar com a lladre en Slith, aquell que, com expliquen les senyoretes a les aules encara avui, va deixar el Rei de Westalia amb un bon pam de nas. Però la capsa pesava tant que li calien acompanyants, i encara que en Sippy i en Slorg no fossin millors lladres que qualsevol comerciant d’antiguitats d’avui dia, eren els millors candidats per a la tasca.

Així doncs, l’endemà tots tres van escalar fins a la collada del Mluna i van dormir-hi tan bé com van poder sobre el seu llit de neu; sempre era millor que arriscar-se a fer nit en els boscos de la Terra Dubtosa. I va arribar el matí radiant amb els seus ocells plens de cançons, però tant el bosc de més avall, com els erms de més enllà i els temibles espadats a l’horitzó, tots auguraven una amenaça velada.

Tot i que en Slith tenia més de vint anys d’experiència en sostraccions, en parlava ben poc. Només si un dels altres feia rodolar un roc amb el peu o, més endavant, en el bosc trepitjava algun branquilló, els xiuxiuejava sempre les mateixes paraules: “Així no farem negoci”. Sabia que no els podria fer millors lladres en dos dies de viatge, i encara que no se’n refiava, va preferir ni intentar-ho. Des de la collada del Mluna van baixar cap als núvols, i des dels núvols fins al bosc. Per a les bèsties que hi vivien, com bé sabien els lladres, tota carn era aliment: fos d’home o de peix. Cadascun dels lladres es va treure de la butxaca una figureta del seu déu particular i li va resar perquè els protegís en aquell bosc fatídic. I així van cercar tres maneres de fugir, ja que tenien clar que si alguna cosa es menjava un d’ells també es menjaria els altres, i van confiar que el corol·lari també seria cert: tots escaparien si qualsevol d’ells en trobava la manera. Ningú no sap si un dels déus els va ser favorable, o ho foren tots tres, o si fou el pur atzar que els va guiar pel bosc evitant la queixalada d’aquelles bèsties detestables. Sembla clar, però, que ni els emissaris del déu que més temien ni la ira del déu local d’aquell ominós indret van dictar el fat dels tres aventurers —ni allà ni aleshores. I així fou com arribaren a la Landa Brogent, al bell mig de la Terra Dubtosa: els seus turons tempestuosos formaven un onatge que rèpliques de terratrèmols bressolaven ara i adés.

Alguna cosa, tan grossa que semblava injust que es pogués moure amb tanta subtilesa, els va estar seguint de ben a prop, i per tan poc se’n van escapolir que dins el cap només se’ls repetien dues paraules —I si… I si… I si…? I quan aquest perill ja s’havia allunyat, van prosseguir amb gran cautela fins que van veure el petit i inofensiu mipt, meitat fada i meitat follet, fent els seus esgarips joiosos a la fi del món. I en van fugir sense ser vistos, ja que diuen que la curiositat del mipt és prodigiosa i que, per innocent que sigui, no en sap gens de guardar secrets; tampoc els feia molta gràcia la manera que tenia de furgar el nassarró entre els ossos descolorits, però això mai no ho admetrien perquè no fa de bon aventurer preocupar-se per qui tafanejarà els teus ossos. En tot cas, van evitar el mipt i van arribar ben aviat a l’arbre sec, que era la meta de la seva aventura, i sabien que ben a la vora hi havia l’esquerda del Món i el pont de Mal en Pitjor, i que a sota seu hi havia la casa rocosa de l’Amo de la Capsa.

El seu pla era ben simple: entrar al passadís per l’espadat superior; recórrer-lo silenciosament (descalços, per descomptat) més enllà de l’advertència als viatgers que hi ha gravada en la pedra —que els intèrprets llegeixen com a «Més Val Que No»—; ignorar els fruits silvestres que hi ha posats expressament a mà dreta tot baixant; arribar al guardià sobre el pedestal que ha dormit més de mil anys i hauria de continuar dormint; i, finalment, entrar per la finestra oberta. Un dels homes hauria d’esperar a fora, vora l’esquerda del Món, fins que els altres dos sortissin amb la capsa daurada, i en cas que els calgués ajuda, el seu paper seria amenaçar immediatament amb retirar el serjant de ferro que manté unida l’esquerda. Un cop tinguessin la capsa, haurien de viatjar tota la nit i tot l’endemà, fins que els núvols que embolcallen els vessants del Mluna quedessin entre ells i l’Amo de la Capsa.

La porta de l’espadat era oberta. En Slith guiava la marxa mentre baixaven pels freds graons sense badar boca. Cadascú es va permetre una sola mirada d’enyorança als fruits silvestres. El guardià sobre el pedestal continuava adormit. En Slorg va pujar amb una escala, que en Slith sabia on trobar, sobre el serjant de ferro que manté unida l’esquerda del Món, i va fer guàrdia al seu costat amb el cisell a la mà, atent a qualsevol so estrany, mentre els seus amics s’infiltraven a la casa; tot restava en silenci. I en Slith i en Sippy van trobar la capsa daurada ben aviat; tot semblava rutllar com havien previst, només quedava assegurar-se que fos la capsa correcta i escapar d’aquell lloc infernal. A l’abric del pedestal, tan a la vora del guardià que en podien notar el caliu (paradoxalment, va fer glaçar la sang del més valent d’entre ells), van trencar el passador de maragdes per obrir la capsa daurada; i, allà mateix, a la llum d’unes espurnes que en Slith sabia fer amb gran enginy —una llum esmorteïda que igualment havien d’amagar amb els seus cossos—, es van posar a llegir. Que gran fou la seva alegria, fins i tot en aquell moment tan compromès mentre s’amagaven entre el guardià i l’abisme, en descobrir que la capsa contenia quinze odes sense rival, en la seva forma arcaica; cinc sonets que eren amb diferència els més bonics del món; nou balades a l’estil de la Provença que no tenien igual entre els tresors dels homes; un poema adreçat a una arna en vint-i-vuit estances perfectes; un fragment en vers blanc per sobre de les cent línies amb una qualitat mai vista, i quinze poesies líriques a les quals cap comerciant s’hauria atrevit a posar preu. Les haurien tornat a llegir, ja que feien plorar d’alegria i els recordaven els moments més tendres de la infantesa, i feien venir veus dolces des de sepultures llunyanes, però en Slith va assenyalar autoritàriament cap al camí per on havien vingut i va desfer la llum. En Slorg i en Sippy van sospirar i van agafar la capsa. El guardià va seguir dormint amb la mateixa placidesa que els darrers mil anys. I mentre marxaven van veure vora la fi del Món aquella cadira tan terriblement còmoda en què l’Amo de la Capsa havia segut mentre llegia, egoistament i en solitari, les cançons i versos més bonics que cap poeta mai no hauria pogut somiar. Van arribar en silenci al peu de les escales, i aleshores s’esdevingué que, un cop s’hi van haver atansat, en l’hora més oculta de la nit, alguna mà en una cambra superior va encendre un llum colpidor —el va encendre sense fer cap soroll. Podria haver estat una llum qualsevol —i ja hauria estat fatídic en un moment com aquell— però quan va començar a seguir-los com un ull i a tornar-se cada cop més roja mentre els observava, tot l’optimisme va defallir. En Sippy, per desconeixement, va provar de fugir, i en Slorg, insensat, va mirar d’amagar-se; però en Slith, sabent bé per què havia aparegut el llum en aquella cambra secreta i qui era que l’havia encès, va saltar cap a la fi del Món i encara avui segueix caient a través de la negror sense eco de l’abisme.