El tresor dels Gibbelins #

És ben sabut que els Gibbelins no mengen res menys bo que els homes. La seva malèfica torre està connectada a la Terra Cognita, el món conegut, per un pont. El tresor que hi acumulen té un valor incalculable; ni la més gran avarícia no sabria què fer-ne. Tenen un celler separat per a les maragdes i un de diferent per als safirs, així com un forat ple d’or que destapen sempre que calgui. L’únic ús conegut de la seva extraordinària riquesa és atraure a la despensa un avituallament continu de menjar. Diuen que en temps de fam surten a escampar robins, fent-ne un caminet fins a alguna ciutat dels homes, i ben aviat tornen a omplir el rebost.

La seva torre es troba a l’altra riba d’aquell riu conegut per Homer —ho rhoos okeanoio, com ell l’anomenava— que encercla el món. I els insaciables senyors dels Gibbelins van construir la torre allà on el riu és prou estret per creuar-lo, ja que volien que fos fàcil per als lladres remar cap a la porta. Uns arbres enormes s’alimenten gràcies a les seves arrels colossals a les dues bandes del riu.

Aquell era el fortí on els Gibbelins s’alimentaven amb deshonra. L’Alderic, Cavaller de l’Ordre de la Ciutat i l’Assalt, Guardià de la Tranquilitat del Rei per herència, un home mai omès entre els que forgen els mites, pensava tant en el tresor dels Gibbelins que ja el considerava pràcticament seu. Ai, qui podria sospitar que el motiu d’un viatge tan arriscat, emprès en la foscor de la nit per un home tan valent, era la pura avarícia? Però els Gibbelins confiaven en l’avarícia per omplir el rebost, i cada cent anys enviaven espies a les ciutats dels homes per veure si l’avarícia feia bona feina. Els espies sempre tornaven a la torre per informar que tot li anava bé.

Algú podria pensar que amb el pas dels anys, i tenint en compte el destí fatal de tots els homes que s’acostaven al mur d’aquella torre, cada cop n’arribarien menys a la taula dels Gibbelins; però els Gibbelins es van adonar que era a l’inrevés.

L’Alderic no es va acostar a la torre ni en la follia ni en la frivolitat de la seva joventut, sinó que va estudiar curosament durant anys el terrible destí de tots els lladres que cercaven el tresor que ell considerava seu. Sempre havien entrat per la porta.

Va consultar aquells que coneixien el camí, sempre escoltant-los amb deteniment i pagant els seus consells de bon grat. Estava decidit a no fer res del que li havien recomanat perquè, al capdavall, com havien acabat tots els seus clients anteriors? Convertits en mostres de l’art del mos i en records mig esvaïts d’un àpat passat; i molts, segurament, ni tan sols això. Heus aquí allò que li van recomanar com a imprescindible: un cavall, una barca, una cota de malla i no menys de tres escuders. Alguns van dir-li “Bufa el corn a la porta de la torre”; altres, en canvi, “No el toquis pas.” L’Alderic va decidir el següent: no aniria a cavall fins a la vora del riu, no usaria cap barca, i creuaria en solitari el Bosc Impenetrable. Com es pot creuar el que és impenetrable? Aquest era el seu pla: hi havia un drac que —en opinió dels camperols— mereixia la mort, no tan sols per totes les donzelles que havia matat cruelment, sinó perquè feia nosa als conreus: assolava la terra i duia la desgràcia a tot el ducat. Així fou que l’Alderic va decidir sortir a caçar-lo. Equipat amb cavall i llança va galopar fins que va trobar el drac, que el va rebre escopint-li els seus fums pudents. L’Alderic li va cridar, «Ha pogut mai un drac roí matar un autèntic cavaller?» El drac bé sabia que això mai no havia passat, i va restar capcot en silenci, ebri de sang. «Sent així», digué el cavaller, «si mai vols tornar a tastar sang de donzella, hauràs d’esdevenir la meva muntura amb lleialtat. En cas contrari, per mitjà d’aquesta llança rebràs el temible final que els trobadors atribueixen a tots aquells de la teva espècie.» I el drac no va obrir la seva boca devastadora ni es va abraonar sobre el cavaller tot bufant foc; coneixia bé el destí dels que així actuaven, de manera que va acceptar les condicions que li van ser imposades i va jurar al cavaller que esdevindria la seva muntura amb lleialtat. Alderic va ensellar el drac i va volar sobre aquell bosc impracticable, per sobre les copes d’aquells arbres immesurables, fills de la meravella. Però abans va rumiar el seu subtil pla, que era més profund que simplement evitar tot el que s’havia provat fins aleshores, i va manar al ferrer que li preparés un pic.

Així fou que hi hagué gran alegria en saber-se de l’aventura que emprendria l’Alderic, ja que tothom sabia que era un home prudent i creien que se’n sortiria i el món seria un lloc més ric, i a les ciutats ja s’estaven fregant les mans pensant en l’afluència que vindria, i hi hagué joia en tots els homes del país de l’Alderic, excepte potser en els prestadors, que temien perdre el negoci. I també hi havia alegria perquè els homes esperaven que, quan els Gibbelins perdessin el seu tresor, trencarien el pont altiu i les cadenes daurades que els mantenien units al món i flotarien enllà —tant ells com la seva torre— cap a la lluna, d’on havien vingut i on clarament pertanyien. Per bé que n’envejaven el tresor, els homes s’estimaven ben poc els Gibbelins.

I el dia en què va muntar el seu drac tothom va celebrar-ho com si ja fos un conqueridor; i més que tot el bé que n’esperaven, el que els alegrava era que anava repartint or per allà on passava, ja que a ell no li’n caldria —deia— un cop hagués trobat el tresor dels Gibbelins, i tampoc no el necessitaria si acabava rostit i servit a la seva taula. Quan van sentir que havia rebutjat tots els consells que li havien ofert, alguns van dir que el cavaller era boig, i altres deien que era millor que no pas aquells qui donaven consells, però ningú va apreciar el valor del seu pla. El seu argument feia així: durant segles, els aventurers havien rebut bons consells i seguit els camins més raonables, i els Gibbelins s’havien acostumat que vinguessin en barca. Es posaven a vigilar la porta quan el seu rebost es buidava, igual que els homes van a caçar becadells als aiguamolls. Però què passaria si un becadell decidís amagar-se dalt d’un arbre? El trobarien mai, els caçadors? De cap manera! Així doncs, l’Alderic va decidir nedar pel riu i no passar per la porta, sinó penetrar la torre a través del mur. És més, havia pensat fer-ho per sota el nivell de l’oceà —el riu que, com Homer sabia, encercla el món— perquè un cop hagués fet el forat s’hi esmunyís l’aigua, distraient els Gibbelins i inundant els cellers, que es diu que feien vint peus de fondària, i així capbussar-se a recollir maragdes com qui pesca perles. I quan fou arribat el dia va partir galopant el drac tot repartint or per allà on passava —com us he explicat— i va creuar nombrosos regnes, mentre el drac mirava de queixalar totes les donzelles que s’anaven trobant, però no podia devorar-les per la brida que duia a la boca, i l’únic que s’enduia era una bona esperonada en les seves parts més flonges. I així arribaren al temible espadat vegetal que era el Bosc Impracticable. El drac es va elevar tot batent les ales. Molts grangers vora la fi del món el van veure a la llum de l’ocàs, una línia negra i fina i en moviment; i confonent-lo amb una fila d’oques entrant a terra des de l’oceà, van tornar a casa fregant-se les mans amb alegria i anunciant que l’hivern ja s’acostava, i que ben aviat cauria la primera nevada. La darrera llum es va esvair, i quan van arribar a la fi del món era de nit i la lluna brillava. Oceà, el riu venerable, estret i poc profund en aquell punt, corria sense fer cap fressa. Els Gibbelins, ja fossin atipant-se o vigilant des de la porta, tampoc no en feien cap. I l’Alderic va desmuntar i es va treure l’armadura, i va nedar amb el seu pic mentre elevava una pregària a la seva senyora. No va deixar enrere l’espasa, per por de trobar-se amb algun dels Gibbelins. Arribat a l’altra banda va començar a treballar de seguida, i va progressar ben ràpidament. Res va treure el cap per cap de les finestres, i com totes estaven ben il·luminades, res de dins el podria veure enmig de la foscor. Els cops de pic quedaven esmorteïts en aquelles parets tan gruixudes. Va treballar tota la nit i cap so va pertorbar-lo. A l’alba, la darrera roca va trontollar i caure cap a dins, i el riu va entrar-hi al darrere. Aleshores l’Alderic va agafar una pedra i, des de l’esglaó més baix, va llençar-la a la porta; va sentir com l’eco s’enfilava per la torre i va tornar corrents per esmunyir-se amb l’aigua que entrava pel forat del mur.

Era al celler de les maragdes. No hi havia cap llum en les voltes elevades del sostre però, en submergir-se uns vint peus a l’aigua, va notar que el terra era irregular per les maragdes i tots els cofres que les contenien. Conferien a l’aigua un to verdós sota la feble llum de la lluna, i un cop se’n va omplir el sarró, va tornar a pujar a la superfície; i allà l’esperaven els Gibbelins, coberts d’aigua fins a la cintura i amb torxes a les mans! I sense dir res, ni tan sols somriure, el van penjar curosament en el mur de fora —i aquest és un de tants contes que no tenen pas un final feliç.